1. La vocal neutra

Generalment, tota a i tota e tòniques sonen neutres quan passen a ocupar una posició àtona.

Així: pa- panet
peu- peuet


Quan escriurem a i quan escriurem e?

a) A fi de mot:
Si el mot està en sigular, escriurem a si és femení o bé e si és masculí.

Si el mot està en plural, sigui masculí o femení, escriurem sempre e.
Així: casa, poble, cases, pobles.

b) A fi de verb:
Si el verb acaba en vocal, escriurem a; si el verb acaba en consonant o en el diftong –eu, escriurem e.
Així: veia, veies, vèieu.

c) Al mig d'un mot:
Si el mot té una forma primitiva en què la vocal neutra sigui tònica, s'escriurà a o bé e segons com soni en posició tònica.
Així: Pau- Pauet/ peu- peuet.


Excepcions

  • S'escriu a la vocal neutra dels mots masculins acabats en les terminacions ma / ta / arca / crata / cida / ista. Així: demòcrata, poema.
  • La majoria d'adjectius que acaben en aire / ble / me / ne. Així: infame, amable, solemne.
  • Alguns noms coincidents amb el castellà: base, frase, fase, classe, sèrie, higiene, torre, piràmide, efígie, barbàrie, mare, etc.
  • Les formes verbals: corre, obre, vine, omple.
  • Les dobles formes dels verbs: jeure o jaure, néixer o nàixer, treure o traure. (Cal escriure sempre a a les formes àtones)


Mots que escrivim malament

treball, enyorança, assemblea, Empúries, monestir, meravella, vernís, ebenista, emparar, efeminat, espàrrec, resplendir, assassí, avaria, Sardenya, rancor, avaluar,
ambaixada, arravatar, davantal, sanefa, racó, malenconia, orgue (instrument musical), òrgan (part del cos), orfe.



2. La u feble

Generalment, la o tònica, oberta o tancada, sona u quan passa a ocupar una posició àtona. Així: fosc- foscor.


Quan escriurem o i quan escriurem u?

a) A fi de mot.
El so de u feble final s'escriu generalment o, però si el femení fa –ua o bé es tracta del diftong –eu, aleshores escriurem u. Així: carro, trofeu, assidu (fem. assidua).

b) Al mig d'un mot.
Haurem de buscar la forma primitiva en què la o o la u estiguin en posició tònica.
En verbs, buscarem la posició tònica de la tercera persona del present d'indicatiu. Així: punt / puntet, pont / pontet, podent (ell pot).


Excepcions

  • Alguns cultismes com: juvenil (jove), titular (títol), consular (cònsol), curvilini (corba), humanisme (home), concurrència (concórrer), dulcificar (dolç), bucal (boca), humà (home), curvatura (corba), vulcanisme (volcà), mundial (món).
  • Formes verbals irregulars: sortir, tossir, escopir, collir, cosir, puguem, pugueu, vulguem, vulgueu.


Mots que escrivim malament

plomall, triomfar, rètol, retolador, botifarra, embotit, títol, capítol, Empordà, torró, brúixola, avorrir-se, polsar, Hongria, escrúpol, tonyina, sorgir, cobrir, complir, podrir, polir, sofrir, cònsol, muntar, muntanya, bufetada, subornar, sufocar, suportar, turment, Màrius, Pius, focus, porus, fetus, fòrum, ...



3. La síl.laba i el diftong

Cada cop de veu que fem quan pronunciem una paraula representa una síl.laba.
Així: ca-di-ra.

A l'hora de separar les síl.labes d'un mot hem de saber que els nexes ix / tx / tj / tg / rr / ss / sc / l.l se separen. En canvi, no hem de separar els dígrafs gu / qu / ll / ny.
Així: cai-xa, pa-lla.

En el cas dels mots compostos, la separació sil.làbica es farà en el punt de l´element afegit. Així: vos-al-tres, des-ai-re, in-hu-mà, ...


Pel que fa al diftong, n'hi ha de dos tipus:

  • Diftongs decreixents: vocal forta + vocal dèbil. Així: rei-na, boi-ra, viu-re, trui-ta, ...
  • Diftongs creixents: vocal dèbil + vocal forta en cas que no hi vagi, al davant de l'aplec, una consonant. Així: io-de, ca-uen, ...

Quan la u va precedida de les consonants g o q i va seguida de vocal forta, també es forma diftong. Així: ai-gua, ai-güera, ...

4. Apòstrof, contracció i guionet

a) Normes de l'apòstrof. S´apostrofen l'article masculí i femení, la preposició de i els pronoms.

  • Davant d'un mot començat en vocal o h s'apostrofa l'article determinat el, la i l'article personal en, na, excepte l'article femení la, quan el mot següent comença en una i o una u febles. Així: l'hora, l'única, la imatge, l'home.
  • S'apostrofa la preposició de davant de mots començats per vocal o h, excepte quan es contrau davant l'article masculí. Així: vine d'hora, el llibre d'en Jordi, el pa del dia.
  • S'apostrofen els pronoms, entre ells i amb el verb, tenint en compte que l'apòstrof sempre ha d'anar el més a la dreta possible. Així: me'n vaig, agafa'l, ...

No s'apostrofa mai la combinació de pronoms se us.

Casos especials
No s'apostrofen algunes paraules que podrien conduir a confusions: la anormalitat, la asimetria, la ira, la una de la tarda, ...
No s´apostrofa la i consonàntica: el iot, el iode, ...
Hem d'apostrofar les xifres que comencen per vocal i els mots forans començats per s líquida: l'11 de setembre, l'smoking, ...


b) La contracció. Les preposicions de, a, per es contrauen davant l'article masculí, singular o plural, i la partícula ca, davant l'article personal.
Així: “de el” : del pare, “per el” : pel camí, “ca el” : cal metge, ...

Però: de l'avi (el mot comença per vocal i, per tant, s'apostrofa)
per als nens ( de la preposició composta per a, sols es contrau la a)


c) El guionet. Distingirem els casos següents:

- Els pronoms s'enllacen amb un guionet, darrera el verb o entre ells, quan no poden anar apostrofats. Així: trobar-lo, portar-nos-el, ...

- Els mots compostos 

S’escriuran amb guionet

a) Els numerals compostos, entre desenes-unitats, i unitats-centenes (D-U-C). Ex.: vint-i-dos, vint-idosè, tres-cents, tres-centè.

b) Els mots compostos que comencen amb el nom d’un punt cardinal. Ex.: nord-americà, nord-est, sud-africà, sud-eslau, sud-oest.

c) Els compostos repetitius i expressius. Ex.: baliga-balaga, barrija-barreja, bitllo-bitllo, bub-bub, bum-bum, cori-mori, a corre-cuita, flist-flast, fru-fru, gara-gara, leri-leri, a mata-degolla, nap-buf, non-non, nyigo-nyigo, de nyigui-nyogui, pengim-penjam, piu-piu, poti-poti, rau-rau, suca-mulla, tic-tac, fer la viu-viu, xano-xano, xiu-xiu, xup-xup, zig-zag.

d) Els compostos que són manlleus no adaptats. Ex.: agnus-dei, dalai-lama, ex-libris, flint-glass.

e) Un petit grup de mots o expressions singulars: abans-d’ahir, adéu-siau...

f) El substantiu no-res i els compostos formats amb el mot no i un substantiu s’escriuran amb guionet: el no-alineament, la no-violència; en canvi, el mot no s’escriurà com a mot independent quan precedeix un adjectiu: els països no alineats, les nacions no violentes, els no violents.


S’escriuran sense guionet


a) Els mots construïts amb prefixos. En conseqüència, a més dels mots d’aquest tipus que ja s’hi escrivien, s’escriuran sense guionet els mots amb els prefixos següents, que fins ara podien dur-ne: arxi-, bes-, ex-, per-, plus-, pre-, pro-, pseudo-, quasi-, sobre-, sots-, ultra-, vice-. Ex.: arximilionari, bestia, exministre, àcid periòdic, plusvàlua, precristià, prosil. logisme, proxinès, pseudoprofeta, quasidelicte, sobreguaita, sotsarrendatari, ultraconservador, vicepresident.

b) Els mots construïts amb formes prefixades acabades generalment en -o i de vegades en -i, com audio-, cardio-, coxo-, denti-, fisico-, gastro-, labio-, magneto-, socio-, etc. Ex.: audiovisual, cardiovascular, coxofemoral, dentilabial, fisicoquímic, gastroenteritis, indoxinès, labiodental, magnetoelèctric, socioeconòmic.

c) Els compostos que són manlleus adaptats. Ex.: exvot. Cal remarcar que els mots d’aquest apartat, encara que el prefix acabi en vocal i el segon component comenci en r- o en s-, no dupliquen aquesta consonant. Ex.: arxisatisfet, prerafaelita, presantificat, vicerector, vicesecretari; gal.loromànic, grecoromà, jocoseriós, politicosocial.

d) S’escriuran en general sense guionet els compostos formats a partir de mots catalans —salvat els que han estat esmentats en els punts anteriors. Ex.: capgròs, collverd, cordur, culnegre, frontample, ratapinyada, ratpenat; pocapena, pocatraça, pocavergonya; damajoana, figaflor, herbacol, llirijonc; sordmut; cincnervis, setciències; correbou, pinçanàs; capicua, centengrana, coliflor, a collibè, culdellàntia, maldulls, semprenflor, vetesifils.

Els mots d’aquest tipus, però, s’escriuran amb guionet si es dóna alguna de les tres circumstàncies següents:

1. El primer element (o, eventualment, el segon) acaba amb vocal i el segon (o, eventualment, el tercer) comença amb r-, s- o x-. Ex.: barba-roig, cama-roja, cara-rugat, barba-serrat, barra-sec, cama-sec, penya-segat, cara-xuclat; poca-roba, poca-solta; bleda-rave, malva-rosa, de soca-rel, aigua-sal, cara-sol, canya-xiula; busca-raons, cerca-renous, guarda-roba, penja-robes, esclata-sang, gira-sol, pica-soques, punxa-sàrries, toca-son, escura-xemeneies; anca-rossegant; cul-de-sac, entra-i-surt.

2.  L’aglutinaciódels dos elements pot induir a lectures errònies o dificultar la interpretació del mot a causa de les lletres concurrents. Ex.: pèl-llarg, cap-roig, pit-roig; cinc-en-rama, plats-i-olles.

3. El primer element duu accent gràfic). Ex.: mà-llarg, pèl-blanc, pèl-curt, pèl-ras; més-dient.


5. Accentuació

Els mots aguts s´accentuen si acaben en vocal, vocal + s, en / in. Així: hindú, camí, espès, ...

Els mots plans s´accentuen si no acaben en les terminacions esmentades. Així: érem, éreu, dèbil, ...

Els mots esdrúixols s´accentuen tots. Així: música, vídua, ...

Els mots monosíl.labs no s´accentuen, llevat dels que porten accent diacrític (que distingeix uns mots d´uns altres que s´escriuen igual). També hi ha un grup reduït de mots plans que porten accent diacrític.


ACCENT DIACRÍTIC

sóc: sóc una dona / soc: dorm com un soc
és: és molt simpàtic / es: es va endur el pa
són: són molt alts / son: tinc molta son
fóra: fóra millor marxar / fora: en Joan és a fora
dóna: dóna ´m la carpeta / dona: la dona del meu veí es molt callada
véns: véns a sopar? / vens: em vens la teva guitarra?
sé: sé que no vindrà / se: se us veu cansats
té: Té moltes manies / te: vine a casa a prendre el te
vés: vés-hi tu / ves: ves qui ho havia de dir
mòlt: compra el cafè mòlt / molt: compra´n molt
féu: en Pere féu un estudi molt interessant / feu : feu això ara mateix
bóta: porta el vi de la bóta / bota: posa´t les botes, que plou
Déu: Preguem a Déu pel nostre amic / deu: em deu 1000 pessetes
mà: dona´m la mà / ma: ma mare és jutgessa
món: vull conèixer món / mon: mon pare és molt estricte
móra: quines móres més bones / mora: la meva millor amiga és mora, és del Marroc
nét-néta: ja tin dos néts / net-neta: ha deixat la cuina ben neta
ós: diu que ha vist un ós a la muntanya / os: dona-li l´os al gos
pèl: no té pèls a la llengua / pel: pel camí que vas, no faras res de bo
sèu: posa-li seu a la màquina / seu: el seu cotxe és molt bonic
séc: aquesta camisa té un séc / sec: jo sec en un lloc sec
ús: n´heu fet mal ús d´això / us: us vull veure el dilluns aquí
sòl: el sòl edificable s´ha reduït molt / sol: no el deixis sol
més: vull més prunes / mes: el mes d´agost faré vacances
sí: ja t´he dit que sí / si: si vols, te´n puc donar un
bé: el bé i el mal / be: els bens pasturen al prat
què: què dius? / que: dic que vindré



6. La dièresi

La dièresi té dues funcions:

- Marcar que sona la u dels dígrafs qüe, qüi, güe, güi. Així: aigües.
- Trencar un diftong. Així: països, peüc.


Excepcions

- Els verbs acabats en –air, -uir no duen dièresi a les formes d´infinitiu, gerundi,
condicional i futur. Així: produir, produint, produiria, produiré.

- Els mots acabats en –isme, -ista. Així: egoisme, egoista.

- Els mots acabats en –us, -um. Així: Pius, pòdium.



7. La essa sorda i sonora

La s sonora s´escriu amb una s entre vocals i amb una z en els altres casos.
Així: casa, zero.

Alguns mots cultes presenten una z entre vocals: amazona, nazisme, trapezi, protozou, esquizofrènia, espermatozou, ...

Els mots compostos de dins, fons, trans, tenen la s sonora: enfonsar, endinsar, ....

La s sorda es pot escriure s, c, ç i ss (entre vocals).
Així: son, dolça (no s´escriu ç a l´inici d´un mot, llevat de l´arcaisme ço), passar, cim.

Prefixos  a- , contra-, entre- : generalment no dupliquen la s quan s´a junten amb un mot que comença amb s. Així: asimètric, contrasentit, entresol.


8. Els sons de la ge i la xeix
  • S´escriu j o tj davant les vocals a, o, u. Així: jardí, ell jutja.
  • S´escriu g o tg davant les vocals e, i. Així: gerani, viatge.

Excepcions:

  • mots que porten els infixes -jecc-, -ject-. Així: objecte, objecció.
  • Jerusalem, Jesús, jesuïta, jersei, majestat, majestuós, jeroglífic, jerarquia, jeure, Jeremies, Jeroni, Jericó.


El so sord que trobem en mots com raig s´escriu ig a fi de mot i tx enmig d´un mot (i es manté tx a fi de mot quan es tracta del mot primitiu). Així: maig, raig, boig, esquitxar, esquitx.


La lletra x té dos sons bàsics:

- El so ics: taxi, exacte, exposar.
- El so ix: calaix guix, xarop, punxar.



9. La b i la v
  • S´escriu b si a l´arrel d´un mot trobem el so p. Així: de sap: sabia / de tub: entubar.
  • S´ escriu v si a l´arrel d´un mot trobem el so u i el derivat sona b. Així: de mou / movia, de blau / blava.

Els verbs de la primera conjugació tenen l´imperfet acabat en –ava. Així: anava.


Excepcions: els cultismes calvície (calb), curvatura (corb), probable (provar) , escriba (escriu), dèbit (deure), automòbil (moure), labial (llavi).



10. Les lletres P-T-C, B-D-G


a) Les terminacions P-T-C, B-D-G.

  • El so p, t, c, a fi d´una paraula aguda, precedida de vocal, generalment s´escriu tal com sona, encara que els derivats s´escriguin amb b, d, g. Així: tap, llop, antic, humit.
  • Quan un mot pla acaba en el so it, aquest s´escriu id o bé it segons com soni en el derivat (normalment el femení en da o en ta, respectivament). Així: pàl.lid, ràpid, tàcit, il.lícit.
  • Si una paraula acaba en un aplec consonàntic, format per una consonant qualsevol més el so final p, t, c, s´escriurà segons com soni i s´escrigui en els derivats. Així: sord (sordesa), sort (sortós), llarg (llarga).

Casos especials 
Els mots que acaben en les terminacions –leg, -gog, -fug, -etud, -itud. Així: quietud.
Els mots càstig, nàufrag, mag, fred, fluid, sud, tub, cub, adob, club, àrab.



b) Les lletres C-Q.

  • Generalment el so qua, qüe, qüi, quo sona com a diftog i s´escriu amb q. Així: quadre, quota.
  • Hi ha uns pocs mots que tenen el so de cu escrit amb c. No formen diftong o, en tot cas, es tracta d´un diftong decreixent. Així: cua d´animal, evacuar una zona, cuina, cuirassa.


11. Aplecs consonàntics

En general, s´escriu n davant de f i m davant de m. Així: confiar, commemorar.


Excepcions

  • els prefixos amfi- i circum-. Així: amfibi, circumferència;
  • els mots àmfora, càmfora, èmfasi, pamflet, triomf, xamfrà, simfonia, nimfa, limfa, pàmfil, trumfo, samfaina, tanmateix, enmig, granment.

Hi ha uns pocs mots que dupliquen una consonant:

  • gg: suggerir, suggeriment, suggestió
  • dd: addició, additament, addicció, addicte, drogaaddicte, adduir
  • mm: Emma, Gemma, summa, summe (suprem), gamma
  • nn: Anna, Susanna, annex, connex, bienni, tennis i derivats

11. La ela geminada
  • Hi ha mots populars que van amb ll i que tenen un significat semblant als cultismes, que duen l.l. Així: pell- pel.lícula, aixella- axil.lar, metall- metàl.lic, cabell- capil.lar, cancell- cancel.lar, cristall- cristal.lí.
  • Porten l.l els mots que comencen amb els prefixos col-, il-, que signifiquen “companyia” i “negació”. Així: col.lecció, il.legal.
  • Porten l.l parelles de significat diferent segons duguin l o l.l. Així: al.locució (discurs) / elocució (manera de parlar), al.ludir / eludir, vil.la (torre) / vila (ciutat petita).